Més tolerància, encara?

Mireu, jo he escrit en castellà. He escrit, per encàrrec, sèries de dibuixos animats en castellà i en català, segons m’ho demanava el productor. Fa dotze anys, amb govern del PP, era un dels tres coordinadors de guions del club infantil de TVE “TPH Club”. Vaig ser un dels creadors de Supereñe, un superheroi obsessionat per la Ñ. Era una paròdia del fanatisme eñista. Alguns, des de l’independentisme, no van saber copsar la dimensió paròdica del personatge i em van retreure que el creés. En fi, jo només puc dir que durant els tres anys que vaig ser coordinador de guions del club infantil de TVE, en cap guió va sortir mai la paraula Espanya. Els tres coordinadors érem independentistes i vam fer de filtre per a tal fi.
Encara al 2011 he fet feina per a TVE, i me l’ha pagada. I en castellà. També he escrit en castellà un guió propi, original, sense que hi hagi encàrrec pel mig, per decisió unilateral. El vaig escriure en castellà perquè pensava vendre’l a Espanya. És una comèdia, la història d’un comando d’espanyols que pretenen raptar les mones de Gibraltar a fi que s’acompleixi la llegenda que diu que quan no hi hagi mones, el Penyal tornarà a mans espanyoles. Com que en sóc l’autor, he decidit que al final de la pel•li el comando fracassi i Gibraltar continuï no-espanyol. Cap productora espanyola, fins avui, ha considerat el guió produïble, així que l’he traduït al català en la forma i en el fons: a la versió catalana, el comando vol raptar les mones per demanar de rescat a Espanya un any d’espoli fiscal. Quan tinguin el rescat tenen pensat entregar-lo a la Generalitat perquè faci polítiques socials…
He escrit, doncs, en castellà. En tot els casos, vencent els meus escrúpols i les meves conviccions patriòtiques, ho he fet per diners. $$$. Money. Pecuni. Res que no hagin fet abans Quin Monzó i Pilar Rahola a La Vanguardia, vaja.
Ara bé, ni Quim Monzó ni Pilar Rahola -que jo sàpiga-, ni jo, hem declarat mai que hem escrit en castellà per altres raons que no siguin les econòmiques. Lamentable? No dic que no.
Però trobo que és més lamentable que prohoms de la catalanitat es passin al castellà amb arguments ideològics, com va fer en el seu dia Gerard Quintana, que apel•là a la llibertat, o com ha fet ara Albert Sánchez Piñol, que diu que la seva nova novel•la en castellà, “Victus”, posarà a prova “si la societat és prou tolerant per acceptar el canvi de llengua”.
Ja hi tornem a ser. Sánchez Piñol ens ve a dir, amb circuml•loquis, que qui vegi amb mals ulls l’inici de la seva carrera en la llengua de Cervantes és un intolerant, un ajatollah.
Doncs miri, sr. Antropòleg, em sembla que el poble català ja ha donat prou mostres de tolerància durant el segle XX. D’entrada, ha vist com, a la seva pròpia terra, passava de ser el 100% de la població a ser-ne el 37% (dades de Catalunya, sense comptar la resta de Països Catalans). I el poble català, que jo sàpiga, ha assumit aquest sorpasso demogràfic sense practicar razzies, pogroms o riots contra els forasters. Vol més mostres de tolerància, senyor Sánchez Piñol? Que l’escriptor en llengua catalana més venut, que és vostè, reclami la tolerància dels catalanoparlants militants en un moment que la llengua catalana, per culpa de la intolerància de l’enemic i les seves lleis, galopa a tota velocitat cap a la seva minorització irreversible a la seva pròpia terra és, si més no, una broma de mal gust. Per no dir cinisme pur i dur. Sobretot, perquè per vendre’ns que escriu en castellà apel•la vostè a la tolerància de la societat -en realitat vol dir dels catalanoparlants militants-, participant així de la idea pepera, sociata o ciudadana -en definitiva: espanyola- que la intolerància és un fenòmen més procliu entre els catalanoparlants que no pas entre els castellanoparlants, als qui, òbviament, ningú presuposa mai cap intolerància. En definitiva, sr. Sánchez Piñol, com Gerard Quintana en el seu dia, fa vostè seu el camp semàntic de l’enemic, les seves paraules-munició habituals, i les fa servir contra el sector ortodox de la catalanitat, com si aquest fos l’enemic o el dipositari de la principal intolerància a Catalunya.
Sr. Sánchez Piñol, pretén fer-nos creure, de debò, que per a la llengua i la cultura catalanes és un festival de colors que el seu escriptor de més èxit es passi al castellà? Per l’amor de Déu! Més absurda és encara l’excusa que ha escrit la novel•la en castellà per mor de la creativitat, com si aquesta fos una musa capriciosa. O perquè la majoria dels documents que l’han inspirat eren en castellà. Sr. Sánchez Piñol, vostè deu ser un coco, però hi ha vida intel•ligent fora de la seva persona, així que no ens prengui per imbècils, si us plau. Escrigui en castellà si vol, però no ens digui idiotes a la cara.
També té pebrots que l’heroi de la seva novel•la es digui Zuviría. És que no hi havia cap heroi anònim de cognom català? Ah, ja ho entenc: hauria quedat pagesívol que l’heroi s’hagués dit Saumell o Riudavets…Zuviria mola més, perquè d’aquesta manera se segueix alimentant el mite de La Mary. O sia: que Catalunya s’ha salvat per les Marys o els Zuviries, perquè els autòctons ja se sap que no són de fiar i són tots uns potencials botiflers. Mireu, jo tinc uns quants cognoms castellans entre els meus 16 primers: Soriano, ibáñez, Higueras i algun més, però això no m’impedeix veure determinades coses, entre elles que en un escriptor cap detall, per insignificant que sembli, és gratuït o casual.
Diu vostè, sr. Sánchez Ponyol, que té curiositat per saber la reacció de la societat a la seva trapelleria. Ja l’hi avanço jo, home: d’entrada a tots els que tenen banderes espanyoles penjades als balcons la seva iniciativa els semblarà fantàstica. També a Ciudadanos, PP i PSOEPSC. Auguro aplaudiments, també, entre la cúpula d’ERC i Solidaritat, entre IC, i auguro, també, una gran comprensió entre CiU, coalició que dóna gran importància al català en els mitings i aplecs, però que fora d’aquests aquelarres demostra molt poca convicció. Com veu, senyor Sánchez Piñol, la societat catalana serà molt tolerant i, afegeixo jo, molt espanyola. Som un esclau que ha interioritzat el món de l’amo. No tingui, doncs, tanta curiositat, perquè com a antropòleg hauria de tenir uns mínims de sociòleg per aventurar la reacció. En tot cas, si em permet l’ús del castellà, i sense voler ofendre el seu progenitor, de “conejillo de Indias va a hacer su señor padre, Piñol”.
Jo he sigut molt sanchezpiñolista. Em va agradar molt “La pell freda”. I “Pandora al Congo” té moments antol•lògics per un tarzanista com jo. Però el personatge que hi ha darrere de l’escriptor em va començar a fallar el dia que al diari ARA -on, sinó?- va escriure un pamflet antinacionalista en la línia de Toni Soler o Eduard Voltas. Allà em va fallar, sobretot, com a antropòleg. I vaig escriure un article de rèplica que espero que li arribés. En fi, que vostè sr. Sánchez Piñol pertany a la intelligentsia que orbita al voltant d’ERC; una intelligentsia que d’un temps ençà, traïnt Heribert Barrera o Macià, ens vol encolomar aquest engendre anomenat independentisme no-nacionalista. Soler, Voltas, i vostè mateix han assumit decididament el paper de normalitzar el castellà dintre de l’independentisme catalanoparlant de sempre. Per mi no hi ha res més semblant al Cavall de Troia. Que els aprofiti. I que els aprofitin els calés que tota aquesta moguda els reporti.
Particularment, no penso comprar “Victus” fins que surti en català. I aquell dia, espero xalar com un camell. Ei, Sr. Sánchez Piñol, si vol l’hi tradueixo jo mateix. I de franc (perquè jo per la llengua, treballo de franc). Queda dit i compromès públicament.

Toni Babia