Primer va ser Esquerra, que va pactar un govern tripartit amb una formació enemiga del dret a decidir dels catalans, com és el PSC, amb l’argument que calia donar una altra oportunitat als progressistes i federalistes espanyols per fer una part del trajecte junts… Al final va acabar com va acabar i sembla que ara l’actual direcció d’ERC s’ha adonat que el camí dels socialistes va en un sentit absolutament contrari al de l’alliberament nacional del nostre poble. Però ara és CiU la que, amb un argument similar, diu que hem d’esgotar totes les possibilitats de pacte amb Espanya abans de tirar pel dret. Doncs bé, ja els dic ara com acabarà tot plegat: malament; perquè no hi ha cap pacte possible amb Espanya si el que se n’espera és que Catalunya en surti beneficiada. O també pot acabar amb un engany, a la qual cosa CiU ja ens té acostumats, si al final d’unes suposades negociacions apareixen davant les càmeres en Mas i en Duran agafats de la maneta dient als babaus que s’ho vulguin creure que han aconseguit de Madrid el millor sistema de finançament de la història i que el senyor Rajoy és tan bona persona –i CiU tan bona negociadora– que està disposat a pagar els quatre euros que ens deu dels acords que sistemàticament ha anat incomplint els últims mesos.

Però si això ja és tot plegat un espectacle patètic, hi ha encara una cosa més esperpèntica i més inútil que el fet de creure que encara és possible arribar a un pacte amb Espanya, com són els intents d’incloure tots els partits “catalans” al mateix bàndol a l’hora d’obrir negociacions amb els espanyols. Anem a pams. Primer, la suposada unitat catalana a l’hora de negociar segons què a Madrid ja vam veure com va anar en la negociació de l’Estatut: retallades successives fins a convertir en una riota allò que en el seu dia va aprovar el Parlament per àmplia majoria i que ja era un text substancialment rebaixat. I, per cert, a Espanya encara riuen de l’efecte que va tenir aquella pretesa “unitat catalana”. Quina por que els vam fer… I, segon, encara no té clar CiU que la funció del PPC, el PSC, i fins i tot de Duran i Lleida, mai ha estat la de fer front comú a l’hora de negociar amb Madrid, sinó la de treballar a favor dels interessos d’Espanya i a favor del manteniment d’un sistema juridicopolític dins el qual les catalanes i els catalans tenim sempre totes les de perdre?

Si el PPC i el PSC, amb la mediació de Duran, acabessin integrant-se a l’acord català pel pacte fiscal que s’ha de negociar a Madrid mai no seria per fer front comú i obtenir el millor resultat possible per a Catalunya, sinó per aigualir i rebaixar tant com fos possible la proposta catalana fins a fer-la absolutament inútil i, un cop fet això, ajudar el partit del govern i el primer partit de l’oposició espanyols a rebaixar-la més encara. Que en teniu cap dubte?

Socialistes i populars no volen un pacte fiscal amb Espanya, no volen un acord en la línia del concert basc i navarrès que allà els seus sí que defensen, volen el manteniment de l’espoli fiscal espanyol contra Catalunya i contra els Països Catalans perquè saben que, si no hi hagués espoli, la seva Espanya que tant s’estimen faria fallida immediatament; volen que els catalans paguin i que els espanyols decideixin, que és la seva manera d’entendre el dret a decidir. Si Alícia Sánchez Camacho i Pere Navarro acabessin entrant a formar part de l’acord català, ja no estaríem parlant del pacte fiscal, sinó del pacte de l’espoli fiscal.
Com he dit al començament, tot plegat és una autèntica pèrdua de temps. La formació governant a Catalunya faria bé de recordar que avui al Parlament ja hi ha una majoria suficient per tirar endavant una declaració unilateral d’independència i que tots aquests mesos que estem perdent intentant formar fronts impossibles per anar a buscar un acord a Madrid que encara és més impossible només serveixen perquè la nació catalana s’empobreixi més i perquè Espanya ens robi cada dia més.

Carles Bonaventura i Cabanes
Reagrupament Independentista

Amb l’arribada de Fernánde Díaz en el ministeri d’Interior espanyol ha augmentat la repressió contra els catalans

“Dos nois de Sant Vicenç de Castellet (Bages) són al fons d’una graderia. Darrera hi tenen tot d’agents de la polícia. Sona l’himne espanyol, i un d’aquests nois treu una estelada. Una colla de policies s’abraonen sobre ell i li diuen que els l’entregui. Ell els diu que no, i se l’emporten. L’altre amic els diu que per què se l’emporten si no ha fet res. Ell els acompanya i els agents li diuen que si surt de l’estadi no tornarà a entrar. A ell això li és igual, i continua amb ells.

Porten al noi de l’estelada a fora l’estadi. A l’amic, l’aparten. Comencen a pegar de manera salvatge el noi de l’estelada. Un policia li diu: ‘Et trencaré el braç i no podràs alçar la bandera mai més’. Ell crida al seu amic, i li demana que ho enregistri amb el mòbi. I ho fa. Un policia li agafa el mòbil i li esborra tot. Al noi de l’estelada, li han fet un tall al nas i té la cara inflada. És a terra, però quan passa algú a prop de les reixes que hi ha allà, l’aixequen i el piquen. Diuen als que passen: ‘Mireu com peguem els ‘polacos’. Són sis polícies (sí, sis!). Quan el tenen a terra li diuen: ‘Va, aixeca la bandera ara, català de merda’. Finalment l’agafen i se l’emporten. L’amic es queda allà sol, i tornarà unes quantes hores més tard a casa amb uns altres catalans que van amb cotxe, perquè ell hi havia anat amb un autobus d’una penya blaugrana.

Al noi de l’estelada se l’emporten a comissaria. Allà el continuen pegant. Està mig inconscient. El posen en una mena de cel.la i cada hora o cada dues hores li aixequen el cap i el tornen a pegar. Li diuen: ‘No tornaràs a mirar la bandera!’. Ell queda estirat a terra.

Finalment a quarts de dues del migdia de dissabte el deixen sortir. La seva dona s’assabenta que és a la comissaria detingut per l’advocat d’ofici, perquè l’amic no li havia pogut dir on era, perquè no ho sabia. Quan surt, un agent li diu: ‘No em dirà vostè que no ha fet res perquè el deixin així’, encara amb un to burleta.

El deixen sense mòbil i evidentment sense estelada. S’ha d’espavilar i agafar l’AVE cap a Barcelona, on el van a buscar els amics. Té la cara desfigurada. En comptes de ràbia pel què ha passat, està deprimit, abatut, i se’l veu molt trist.

El delicte: Aixecar una estelada i no voler-la entregar. Intenció de xiular un himne que aquest noi considera el de l’estat que oprimeix el seu país. Segurament també influeix el fet de ser català. Això ha passat el 25 de maig del 2012 a l’estat espanyol.”

Per tant, cal concloure que cal ser del gènere radicalment idiota per donar suport a la Marató per a la pobresa. Ras i curt, i tornant al principi de l’article, l’equació és implacable: la massiva adhesió del catalanet a la Marató serà directament proporcional a l’allunyament del poble català d’allò que hauria de fer per no haver de recórrer a fer ni mitja Marató. Més clar encara: com més èxit tingui aquesta Marató, més fracassat es revelarà l’independentisme, perquè és impossible imaginar un indigent mental que es deixa entabanar per aquesta escandalosa i vergonyant enganyifa, i que després estigui capacitat per fer el que convé per anar cap a la independència —entre altres coses no donar suport a la Marató. I és que, de fet, la seva participació en l’enganyifa, ja demostra que treballa en contra del nostre alliberament nacional. Altra cosa és que se n’adoni; altra cosa és que fins i tot es faci dir independentista. I la Marató tindrà èxit, no hi ha dubte. En aquesta mena de collonades papanates, els catalans són els reis, i no pas perquè sí. El complex d’inferioritat té aquestes coses. S’acaben confonent els termes, i de voler semblar solidari es passa a ser insolidari amb un mateix, el més patètic dels pobles préssecs sobre la capa de la terra. Així ens va.

I parlant de fraus, en un altre ordre de coses és divertit, per no dir lamentable, seguir el que fa –o més aviat no fa— CiU, aquest partit que, com apuntava, els catalanets maratonians solidaris mai no es cansen de votar. Un partit que, per exemple a causa de les seves amistats inconfessables es posa del costat dels espoliadors en el tema de les autopistes, és un partit que treballa en contra del seu poble: un partit, doncs, criminal. Però tranquils, que el poble continuarà veient CiU com una coalició seriosa i “sobiranista” —en llenguatge convergent, és a dir, covard i entabanadora— sobretot últimament gràcies a l’inefable Duran Lleida, que amb la seva actitud contra l’independentisme al recent congrés dels seu grupet d’amics inflats mediàticament com crispetes, va aconseguir fer passar l’Artur Mas per un gran patriota, gairebé un almogàver, davant el babau poble català. I per cert, és també CiU, aquesta cosa letal per a Catalunya, qui ara, a través del seu president que representa que és el meu president i que em diuen que he de respectar malgrat que ell no em respecti empobrint-me a mi i al meu poble tot i saber la solució per evitar-ho, doncs bé, és aquest xixarel•lo titella qui està cofoi de dir-nos que ell ja anunciava el dèficit de les altres “comunitats autònomes”. Espanyoles, s’entén. En fi. Com es veu, és un governant de nivell, molt ambiciós comparant-se amb la trista Espanya i per tant incloent-s’hi, en comptes d’emmirallar-se amb el nord d’Europa com a màxim dirigent d’un país que hauria d’aspirar a ser lliure, independent. Caram, sort que el paio es fa dir nacionalista. I sort que va parlar d’anar cap a l’Estat propi fa unes setmanes. Doncs mira, no. A mi, aquest paio insignificant no em representa. I si pogués, l’enviaria a la garjola. A ell, i a tots els seus amics d’Abertis, La Caixa i companyia. Per criminal. I al darrere, a la gran majoria del poble català. Per cretins. Tots a la garjola amb el seu tifa de president. Ui, però no. M’adono que el continuarien votant també allà dins. Segur. I és que no hi ha res, absolutament res a fer amb aquest desgraciat poble.

Ricard Biel

…i que quedi clar que no estic parlant dels milers d’aficionats blaugranes que divendres es manifestaran a Madrid per reclamar les seleccions pròpies. No pas. Em refereixo als companys d’Identitat Catalana que dissabte al migdia es concentraran a Vic en pro de la Catalanitat. Mai hauria pensat que un acte de reafirmació nacional al cor de Catalunya aixequés tanta polseguera. Poble colonitzat i malalt a parts iguals.

Fa uns mesos, Identitat ja va fer una concentració a les portes del Parlament denunciant els darrers casos de racisme contra els catalans. El silenci dels mitjans benpensants va ser unànime i el totalitarisme de l’extrema esquerra es va tornar a fer evident. Setmanes després d’aquell acte, humil però carregat de raó, en Jaume Bonet iniciava una vaga de fam per la llengua, amb la qual denunciava “l’extermini” del català perpetrat per forasters i col·laboracionistes.

Davant d’aquesta escalada de casos de discriminació contra els catalans, que afecten petits i grans, la CUP s’ha afanyat a organitzar una gran manifestació “contra el racisme” a Vic, i ha assenyalat la resta de partits catalans de “racistes”. S’ha unit així amb els pitjors enemics de la llengua catalana, encantats d’avalar el mite del català racista de la Catalunya Profunda. Tots ells, còmplices, amb el seu silenci, del racisme anticatalà. Vic no és una ciutat qualsevulla del país, si cau Vic, caurem tots.

Per altra banda, en cap cas m’agrada el missatge hipòcrita de la PxC, partit espanyol format per immigrants procedents d’Espanya i que van contra una determinada immigració. Aquests estan la mar d’encantats en veure la claca dels seus teòrics enemics. Cal derrotar el partit de l’Anglada democràticament, a les urnes i amb idees, fent visibles les seves contradiccions en el tema identitari, allunyant-se de qualsevol totalitarisme i, sobretot, deixant de fer-li la campanya de franc.

Entre els que avalen el multiculturalisme i abandonen les classes populars catalanes a la seva sort, i els immigrants que odien els darrers en arribar o als autòctons, hi ha una tercera via: defensar sense complexos la Catalanitat. Combatre tota classe de colonialisme i lligar la integració dels nouvinguts amb l’aprenentatge del català. Ni els cognoms, ni la sang, ni el color de pell defineixen tan bé la nostra identitat com ho fa la nostra llengua. Per aquest motiu, el català ha de ser innegociable, pel futur estat i per la nostra supervivència.

Marc Cros